Jordi Sanuy: “Tot el soroll del món és un gran llibre”

El periodista Jordi Sanuy ha destacat a Twitter diverses frases i pensament de la novel·la durant la seva lectura. Ara la recomana al seu bloc, Paranoia 68, on parla de cinema i llibres. Podeu llegir tot seguit la seva visió de l’obra. Gràcies per les teves paraules, Jordi.

‘TOT EL SOROLL DEL MÓN’ (VICENÇ LLORCA)

El vaig descobrir gràcies a la Laura Borràs i li dono les gràcies, perquè és un gran llibre! Parlo de ‘Tot el soroll del món’, de Vicenç Llorca (Barcelona, 1965). Està publicat per la editorial Columna i té 276 pàgines. Només m’ha durat tres dies. En Vicenç és Catedràtic de Literatura i Llengua Catalanes i aquesta és la seva primera novel·la. A primer cop d’ull pot semblar un argument senzill, però acaba sent tot el contrari.

Un poeta i una empresària sense parella es troben a la República Dominicana, apartats de tothom, i comencen una relació… d’urgència? Però res més lluny de la realitat. Amb moltíssim gust i una escriptura perfecta, Llorca reflexiona al voltant de la pèrdua, el bloqueig emocional, l’amistat, l’art d’escriure i les segones oportunitats. En Francesc, per exemple, és un home cult, amant de la pintura en particular i de l’art en general. Ha estat deu anys alienat, més pendent dels quadres que de la seva pròpia vida. La mort de la seva dona ho va provocar tot.

Ella és la Marta que, en el seu cas, viu únicament i exclusiva per la seva filla. La resta és prescindible. També s’ha oblidat de funcionar per ella mateixa. Per sort, les coses poden estar a punt de canviar. Per la seva part, la Núria ho té tot més clar: un dia va deixar Barcelona i se’n va anar fins a Haití, un dels paísos més pobres del món. Segur que té moltes coses interessants per explicar a la parella, que es troben en un moment crucial de les seves vides.

Llorca ha escrit un llibre atractiu i suggeridor, optimista i amb uns personatges molt treballats. La seva història està ambientada a la República Dominicana, a Haití -amb huracà inclòs- i també a Barcelona, fent més d’una referència als Jocs del 92. L’obra és molt visual -segur que se’n podria fer una pel·lícula-, i amb molt de color, amb les pintures haitianes com un actor més. Què més li he de dir a jo a un catedràtic!

“Ningú no parlava, però, de la insurrecció més propera: la revolta de la natura, disposada a fer prevaler una vegada més la seva emprenta per damunt de l’emprenta dels humans. Francesc Bertrán, el poeta que, a mesura que recuperava l’harmonia de les metàfores, vivia més de prop l’esfrondament social i físic del món més immediat que l’envoltava, va perdre la mirada en aquell quadre d’una dona desconeguda que posava fruits a les mans de dones negres aparentment felices al mercat”.

 

 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Crítica, Novel·la, Tot el soroll del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s