Els instints de Vicenç Llorca o la solidesa de l’efímer

Mar Fontana ha fet aquesta reflexió sobre Calendari d’instints (Tres i Quatre Edicions) per a la revista digital NúvolHi destaca la paradoxa que suposa treballar en clau sòlida la consciència de l’efímer.

Els instints de Vicenç Llorca o la solidesa de l’efímer

Mar Fontana

El poeta barceloní Vicenç Llorca ha tornat a les llibreries amb la recent publicació del seu darrer poemari Calendari d’instints (Editorial 3i4), una quarantena de poemes que repensen el fràgil equilibri entre l’instant fugisser i la perdurabilitat del record.

 

Retrat de V. Llorca a càrrec de Noemí Roset

Retrat de V. Llorca a càrrec de Noemí Roset

Estructurat en quatre parts, talment les quatre estacions anuals, a Calendari d’instints el poeta es deixa emportar pels impulsos naturals sense renunciar, però, a una consciència que, al seu torn, l’empeny amb la mateixa força a reflexionar sobre el pas del temps des de l’àmplia perspectiva que t’ofereixen els anys. Sense transcendentalismes, sense alliçonaments, amb la tranquil.litat i el convenciment de saber que “el temps et fa perquè tu fas el temps”.

Els instants se succeeixen, els records s’amunteguen i els versos flueixen. Hi ha un moment per a cada cosa, el temps els determina tots i cada un. Servint-se d’una vasta simbologia, Vicenç Llorca emprèn el seu particular viatge amb lleuger equipatge: paraules que s’aniran endreçant a mida que prenguin sentit ap llarg d’aquest calendari personal per tal d’arrodonir l’any, tota una vida, en què no compten els mesos, sinó les estacions. El present és limitat i s’escola entre els dits, però el passat constitueix un niu de vivències que espera, pacient, al calaix de la memòria.

A la primavera, quan tot muda, el temps sembla avançar amb més determinació, la fluïdesa del líquid que contrasta amb la solidesa de la carn. L’estiu i l’exaltació que l’acompanya, la determinació anterior esclata i la necessitat de ser un “home de bé” troba resposta en l’antiga poesia xinesa. La tardor, una època en què tot sembla aturar-se, tot es pren el seu temps, els instants viscuts ràpidament esdevenen records. L’hivern, un punt i seguit que mira intencionadament al passat, font de respostes per a aquell que pregunta, de noves mirades per als ulls ben oberts, de descobriments reveladors per a qui té la voluntat d’afirmar-se.

El temps, en costant i incansable moviment, pot ser un autèntic aixafaguitarres o bé un magnífic aliat, la segona opció sembla la més recomanable, sobretot tenint en compte que la seva presència és obligada, i Llorca el converteix en un company de viatge d’excepció. Junts recorren camins gens superficials, d’una importància cabdal, al llarg dels quals el poeta celebra que el temps no s’hagi perdut, ans al contrari, que, dotat de sentit, romangui en nosaltres mateixos. És més, aquest temps, diu el poeta, som nosaltres mateixos. Sense, no seríem qui som. El temps, doncs, ens defineix. I és que l’aventura que viu Vicenç Llorca és extrapolable a qualsevol de les nostres vides. Què hi ha més universal que el temps? Què hi ha més universal que la poesia?

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Calendari d'instints, Crítica, Poesia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s