Vicenç Llorca: “Ni la meva poesia ni el meu pensament són dogmàtics”

Mercè Ubach m’ha fet la següent entrevista per a la publicació digital Núvol. Veureu que hi reflexiono sobre l’essència de la poesia i sobre allò que crec que aporta el meu darrer llibre, Calendari d’instints (Edicions 3i4), al conjunt de la meva obra.

Mercè Ubach

Vicenç Llorca: “Ni la meva poesia ni el meu pensament són dogmàtics”

Retrat de V. Llorca a càrrec de Noemí Roset

Retrat de V. Llorca a càrrec de Noemí Roset

 

No hauries pogut trobar uns padrins millors. A més a més, et van acompanyar a la presentació del llibre a Barcelona…

En els llibres de poesia, els pròlegs i els postfacis són com un retrat del moment literari. Permeten construir un espai de pensament a l’entorn de la creació poètica i donen sentit històric a una primera edició. En Francesc Parcerisas i en Jordi Pàmias són dos poetes intensos i profunds, i m’agradava la idea de completar la proposta poètica que faig al llibre amb la reflexió intel·lectual que plantegen.

Però comencem pel començament: el títol, que em penso que té la virtut de replicar molt bé les vísceres del llibre, en el sentit que és un oxímoron que es mou entre dos pols irreconciliables, instint i raó. O són conciliables?

En efecte. El tema de raó i follia, tan central en la història de la poesia, és un dels motius importants del llibre. Amb això reprenc una línia que va des dels nostres trobadors a J.V. Foix però des de les coordenades del que sentim i percebem les persones del segle XXI. I, en aquest sentit, opero un canvi: substitueixo el camp conceptual de “follia” pel d’”instint”. En part, perquè l’instint supera les dualitats en integrar-les. I, en segon, perquè doto a la paraula “instint” d’un sentit ontològic. Per sobreviure, no tan sols ens cal menjar i reproduir-nos, aplicar la raó o somniar: ens cal també un instint que ens permeti fer front a la consciència del pas del temps i a la idea de destrucció que comporta. I ho fem d’una manera natural a través del record, que és un instrument de supervivència que defineix la humanitat.

El llibre reflecteix en les imatges el caràcter dual de les coses, el ball dels oposats: sensualitat i metafísica. Observació del món i reflexió sobre el jo. Eternitat i fugacitat. Present i passat. Record i deseiximent…

Perquè ni la meva poesia ni el meu pensament són dogmàtics. Per assumir la complexitat del real, i la consciència de complexitat que hem heretat del món modern, cal una ductilitat de pensament molt gran. Els contraris, integrats en aquesta consciència, constitueixen una eina molt útil per fer front a la consciència líquida de la contemporaneïtat que tan bé ha descrit el filòsof Zygmunt Bauman. Això implica paradoxalment un cert retorn als presocràtics. Sembla com si, després de Kant, estiguéssim fent un camí de tornada cap als orígens, cap a les bases de la nostra civilització. I és normal. Ens cal aquest “instint” de supervivència. I, des del moment en què no podem sustentar-ho tot en la raó, hem d’obrir-nos també a la intuïció, al sentiment. Ara bé, la diferència amb el Romanticisme és que no estem en un marc històric de canvi mecànic, sinó de canvi digital, d’intel·ligència en xarxa.., i això determina aquesta liquiditat davant la qual aprenem a viure. En una ocasió em van demanar si em sentia un autor postromàntic. Irònicament vaig contestar que fins i tot em sentia més lluny: un poeta presocràtic.

Pel que fa a les paraules “sensualitat” i “metafísica”, certament són dos eixos fonamentals que defineixen la meva poesia: una sensualitat del pensament de viure; una vivència del pensament de la sensualitat…

A nivell d’imatges, i aquí ens acostem al nucli del fet poètic, en els teus poemes hi ha un tràfec constant entre el pla físic i moral, en una relació fluïda, líquida…

En efecte. La mirada poètica va tant des de dins a fora com de fora a dins, i això implica aquesta relació entre el que percebem com a humans, i el que sentim, el que conceptualitzem: allò que convertim en consciència de nosaltres mateixos, dels altres i d’allò altre. L’instint de què parlava abans per subsistir en aquesta consciència tan radical de la realitat fluida se centra en dos aspectes: l’instint de la bellesa i l’instint de l’eternitat de la nostra vida. La bellesa ens ajuda a mantenir una certa perspectiva d’harmonia que ens ajuda a relacionar-nos amb el món. Saber que la vida pot ser bella i que podem gaudir de la seva bellesa crea expectatives vitals, esperances. Posaré un exemple: quan sents una música que t’omple, no tens una sensació de millora? És la frase musical de Proust, que recull com una onada tot el que som i ho catapulta a un estadi superior. L’altra gran instint és el de l’eternitat. Calendari d’instints s’estructura a partir de moments i motius que perduren en nosaltres. Són instant epifànics, carregats de sentits que escapen fins i tot a la raó, però que ens donen un sentit de continuïtat del jo al llarg del temps. La frase de Baruch Spinoza que tanca el llibre, “Sabem i coneixem que som eterns”, serveix com a guia. El fet de sentir la perdurabilitat en aquests moments ens condueix a l’experiència de l’eternitat. I, això, constitueix per si mateix un motiu de certesa vital. Si més no, suficient per crear tot un calendari anyal, com a metàfora d’allò que constitueix un dels tresors de la nostra vida: l’àlbum de records essencials que s’han produït al llarg de les estacions i dels seus matisos de colors i sensacions. Davant la crueltat de la història i el seus morts, davant la consciència brutal de fragilitat, d’efímer que vivim dia rere dia, aquest instint d’eternitat ens fa ser, com dic en un vers del poema “Present”: “una petita llum que camina”.

Observo una tensió entre la contenció formal del tipus d’estrofa que tries i una exuberància d’imatges, moltes sinestèsiques, com «la llum que llaura concerts de perfums»…

És probable, ja que aquesta atenció als sentits és un camp perfecte per a l’ús de la sinestèsia. I, certament, la meva poesia és una barreja de metafísica i sensualitat. Ara bé, és cert que tracto de no perdre’m en rococós formals, ni clàssics ni moderns. Més aviat cerco una economia estròfica i una essencialitat rítmica que em permeti aconseguir amb naturalitat els objectius que em proposo. En qualsevol cas, hi ha un efecte de llum en tot el llibre, molt lligat a les estacions i els seus matisos, que provoca a voltes aquesta expressió sinestèsica de la realitat.

«Perquè el temps sigui present en una hora blava». Blau del mar, del cel, dels ulls del teu fill. Si el teu llibre fos d’un color, seria blau. Hi estàs d’acord?

Sobretot blau, però no únicament. El blau és el meu color predilecte. El meu blog es diu “Quadern blau”, tot fent un petit homenatge a Josep Pla. Ara bé, tots els colors són meravellosos. En una presentació, el poeta Joan Graell se sentia colpit pel fet que hagués gosat a utilitzar en poesia catalana una expressió tan infreqüent com “arc de Sant Martí”, i va destacar el paper de la paraula “rainbow” en la lírica en llengua anglesa. Altres colors importants en el llibre són el blanc que, encara que apareix poc, ho fa en moments essencials. O el gris, associat a la cendra… Però és cert que he après molt del blau, i el blau m’acompanya. En un el poema “Bandera pròpia”, dibuixo una franja de colors: verd, blanc, blau…

Parlant del color, dius a propòsit d’una flor que està «disposada a donar més color / del que cal per fer bella la forma / del seu somni». No seria aquesta, també, la missió de la poesia?

La poesia és el miracle del món. Si la perdem, ho perdem tot. La natura té una exuberància de formes i colors innecessària per subsistir. Innecessària? No. Crec que aquesta exuberància és el que ens fa escapar d’un món petit i determinat, i l’obre a l’experiència de l’infinit i de la immensitat. La poesia ens recorda aquest miracle en advertir-nos que també en la nostra expressió del món podem transcendir un llenguatge merament comunicatiu per convertir-lo en un vehicle meravellós que ho transforma tot.

Cites Confuci, que es pregunta: «Quina necessitat té el Cel de parlar?». Quina necessitat en tens tu?

El llibre no és religiós, però sí espiritual. Ens cal una “connectivitat” fora de la tecnologia en l’àmbit de les emocions humanes i en l’àmbit de les relacions amb allò que ens envolta: la natura, els altres habitants del planeta… També ja fa temps que penso que el segle XX, en el seu anhel de crítica i de veritat, ens ha alliberat de moltes servituds, però també sembla haver minimitzat la nostra dimensió transcendent. Això constitueix una qüestió cabdal, ja que, amb independència de les creences religioses, hi ha una necessitat humana d’anar més enllà del pur materialisme. El llibre obre un gran espai de diàleg. En aquest marc, hi ha una sèrie dedicada a Confuci i a la poesia xinesa. Resulta interessant constatar com segles més tard l’art de la “conducció de carros” pot aplicar-se als nostres moviments, per exemple. O que les matemàtiques, la música i l’escriptura són la base de tot. La tortuga, símbol del progrés, també l’és significativament de l’art escrit.

Un dels poemes que m’han agradat més és «D’Alella a Vallromanes». Potser no hi és indiferent el fet que te l’he sentit recitar. T’agrada recitar, el contacte amb el públic, o ets dels poetes que es queixen de la societat de l’espectacle en què ens hem convertit?

L’activitat que més m’agrada és recitar. La meva poesia està pensada per ser compartida en la complicitat de la lectura en silenci del lector, però també per ser alçada per la veu en l’espai. És un dels grans assoliments de la humanitat. Per això treballo l’eufonia i el ritme. A més, sento molt de respecte pels poetes que, de manera seriosa, han adoptat un format de comunicació oral amb el públic. És cert que cal no caure en la temptació d’agradar per l’acudit i també que cal que aquest públic comprengui que després hi ha l’altra cara, el moment del llibre. Gaudir de la poesia és, entre altres coses, això: passar de la intimitat de la lectura silenciosa al cant compartit.

O potser aquest poema m’agrada perquè hi fa irrupció la biografia?

“D’Alella a Vallromanes” és un poema molt especial. En primer lloc, perquè és un paradigma del que constitueix Calendari d’instints. L’epifania ho amara tot. Va néixer després d’un dia de Reis quan, després d’un altre moment “epifànic” de nevada arran de mar, el paisatge de vinyes, alzines i pins es va transfigurar a causa del blanc. Vaig emprendre un viatge inesperat per la carretera de Font de Cera cap a Vallromanes. No hi havia ningú. Només el meu fill i jo, des del mar a la muntanya. El poema parteix de coses tangibles i acaba en l’abstracció d’un pensament: que la finalitat de ser és la seva pròpia essència. És també un homenatge, en clau íntima d’hivern, al meu paisatge: el paisatge mediterrani.

M’agradaria molt llegir algun dia un WhatsApp que en comptes de demanar-me que compri hamburgueses per sopar em digués: «Resisteix en l’oblit, / perquè només perdures / en el corrent que escapa. Flux en el flux».

Fantàstic. Ara te l’envio. En efecte, en el llibre he investigat com fer una poesia sintètica però sense repetir la fórmula de la tanka o l’haiku.

El resultat és que a cada secció hi ha una sèrie que es diu “Missatges al mòbil” on, irònicament, jugo amb el concepte de connectivitat. En un món tan obsedit per tenir connexions tecnològiques ens oblidem de les connexions humanes i els seus missatges. D’aquí que utilitzi una de les formes més cèlebres de la darrera revolució de la comunicació, el missatge a través de telèfons, i li doni un sentit poètic. A més, la idea de “mòbil” em va molt bé per il·lustrar aquest flux del món modern.

Aquest poema-missatge també es podria entendre com la funció de la poesia…

La funció de la poesia és posar-nos cara a cara amb una veritat indefugible: som paraula. I la poesia tracta de dir-nos: accepta-ho i fes que aquest ser paraula esdevingui el més bell possible. És a dir, crea la paraula més meravellosa i emocionant que siguis capaç d’imaginar.

Què t’agradaria que et preguntés que no t’hagi preguntat?

T’ho contesto en un missatge al mòbil.

Anuncis
Publicat dins de Calendari d'instints, Entrevistes, Poesia | Deixa un comentari

Els instints de Vicenç Llorca o la solidesa de l’efímer

Mar Fontana ha fet aquesta reflexió sobre Calendari d’instints (Tres i Quatre Edicions) per a la revista digital NúvolHi destaca la paradoxa que suposa treballar en clau sòlida la consciència de l’efímer.

Els instints de Vicenç Llorca o la solidesa de l’efímer

Mar Fontana

El poeta barceloní Vicenç Llorca ha tornat a les llibreries amb la recent publicació del seu darrer poemari Calendari d’instints (Editorial 3i4), una quarantena de poemes que repensen el fràgil equilibri entre l’instant fugisser i la perdurabilitat del record.

 

Retrat de V. Llorca a càrrec de Noemí Roset

Retrat de V. Llorca a càrrec de Noemí Roset

Estructurat en quatre parts, talment les quatre estacions anuals, a Calendari d’instints el poeta es deixa emportar pels impulsos naturals sense renunciar, però, a una consciència que, al seu torn, l’empeny amb la mateixa força a reflexionar sobre el pas del temps des de l’àmplia perspectiva que t’ofereixen els anys. Sense transcendentalismes, sense alliçonaments, amb la tranquil.litat i el convenciment de saber que “el temps et fa perquè tu fas el temps”.

Els instants se succeeixen, els records s’amunteguen i els versos flueixen. Hi ha un moment per a cada cosa, el temps els determina tots i cada un. Servint-se d’una vasta simbologia, Vicenç Llorca emprèn el seu particular viatge amb lleuger equipatge: paraules que s’aniran endreçant a mida que prenguin sentit ap llarg d’aquest calendari personal per tal d’arrodonir l’any, tota una vida, en què no compten els mesos, sinó les estacions. El present és limitat i s’escola entre els dits, però el passat constitueix un niu de vivències que espera, pacient, al calaix de la memòria.

A la primavera, quan tot muda, el temps sembla avançar amb més determinació, la fluïdesa del líquid que contrasta amb la solidesa de la carn. L’estiu i l’exaltació que l’acompanya, la determinació anterior esclata i la necessitat de ser un “home de bé” troba resposta en l’antiga poesia xinesa. La tardor, una època en què tot sembla aturar-se, tot es pren el seu temps, els instants viscuts ràpidament esdevenen records. L’hivern, un punt i seguit que mira intencionadament al passat, font de respostes per a aquell que pregunta, de noves mirades per als ulls ben oberts, de descobriments reveladors per a qui té la voluntat d’afirmar-se.

El temps, en costant i incansable moviment, pot ser un autèntic aixafaguitarres o bé un magnífic aliat, la segona opció sembla la més recomanable, sobretot tenint en compte que la seva presència és obligada, i Llorca el converteix en un company de viatge d’excepció. Junts recorren camins gens superficials, d’una importància cabdal, al llarg dels quals el poeta celebra que el temps no s’hagi perdut, ans al contrari, que, dotat de sentit, romangui en nosaltres mateixos. És més, aquest temps, diu el poeta, som nosaltres mateixos. Sense, no seríem qui som. El temps, doncs, ens defineix. I és que l’aventura que viu Vicenç Llorca és extrapolable a qualsevol de les nostres vides. Què hi ha més universal que el temps? Què hi ha més universal que la poesia?

Publicat dins de Calendari d'instints, Crítica, Poesia | Deixa un comentari

PRESENTACIÓ DE “CALENDARI D’INSTINTS” A LA SEU D’URGELL

Divendres vinent, a les 20h, presentem el meu darrer llibre, Calendari d’instints ( 3i4 Edicions ),  a la Biblioteca Sant Agustí de La Seu d’Urgell amb l’escriptor andorrà Iñaki Rubio. Us hi esperem!

 

Cartell de presentació de "Calendari d'intints" a La Seu d'Urgell

Cartell de presentació de “Calendari d’intints” a La Seu d’Urgell

Publicat dins de Andorra, Calendari d'instints, Poesia, Presentacions | Deixa un comentari

Calendari d’instints

Comparteixo amb vosaltres aquesta crítica plena de reflexions interessants de la Teresa Costa-Gramunt al voltant del meu llibre, Calendari d’instints. La podeu llegir a l’enllaç: Calendari d’instints.

 

Publicat dins de Calendari d'instints, Crítica, Poesia | Deixa un comentari

TROBADA AMB VICENÇ LLORCA

Em plau compartir amb vosaltres l’entrevista que m’han fet per a l’Editorial 3 i 4 a propòsit del meu llibre de poemes Calendari d’instints, on reflexiono sobre poesia i el tema del temps en el món actual.

Vicenç Llorca per Anna Solans 03

Vicenç Llorca vist per Anna solans

DILLUNS, 7 ABRIL DE 2014

ENS TROBEM AMB VICENÇ LLORCA

Vicenç Llorca (Barcelona) s’ha dedicat preferentment al conreu literari de la poesia, de l’assaig i de la novel·la. Com a poeta, és autor, entre d’altres, dels llibres Atles d’Aigua (publicat per 3i4 el 1995, Paraula del món. Antologia 1983-2003 (publicat també a 3i4 el 2004), i el que durant aquest mes, Calendari d’instints.

Ha guanyat diversos premis com ara el Salvador Espriu de poesia jove, l’Ausiàs Marc, el Vicent Andrés Estellés, el Benvingut Oliver o el Vicent Andrés Estellés de Burjassot

Ara fa 27 anys vas publicar el teu primer llibre, La pèrdua. Què aporta Calendari d’instints a la teva trajectòria?

Crec que aporta sobretot una mirada ètica sobre el món des d’una sensibilitat humanista i compromesa amb l’home i la dona d’avui dia. Una mirada que fa balanç del camí recorregut i proposa un sentit del temps propi des de la construcció d’un calendari: el de l’instint de viure des de la bellesa i des de la intuïció de l’eternitat que sentim a desgrat de la crueltat de la història, del pas vertiginós de les coses, de la fragilitat que ens envolta… A Calendari d’instints tanco el díptic anterior compost per De les criatures més belles i L’últim nord, on reflexionava sobre l’amor com a força de donació a partir de l’experiència de la paternitat, i obro una nova etapa en què investigo una expressió de l’afirmació de la vida en un món contradictori, paradoxal, i en un moment històric líquid, evanescent com un somni. En aquest sentit, em sembla un llibre molt actual que intenta dotar d’una estètica a una ètica.

Al final del poemari has citat Spinoza: “Sentim i experimentem que som eterns”. Quina relació té el teu llibre entre l’experiència concreta i l’universal?

En efecte, Spinoza va escriure una de les millors frases del pensament humà. Diu “sentim”, en primera persona del plural. Em sembla que expressar col·lectivament l’afirmació del sentiment de l’eternitat humana és una perspectiva que dota de transcendència la nostra vida quotidiana, els nostres petits gestos. Anem sobrats de connexió tecnologia i d’immediatesa. Fantàstic, faltaria més, això forma part de la condició humana. Però ens manca més connexió “sentimental” amb els altres i el planeta, alhora que una mirada més en profunditat. Spinoza ens adverteix en la seva frase que no es tracta de cap quimera: afegeix amb una gosadia, que qualificaria de poètica, que “experimentem” aquesta eternitat. I això és el que em sembla fantàstic. De la meva vida, vull retenir aquells moments secrets, màgics, profunds que romanen en mi. Aquells moments que m’han fet sentir i experimentar l’eternitat des de la meva temporalitat i consciència de flux. Una mena de memòria transcendental.

 

Portada de Calendari d'instints en la històrica col·leció de Poesia 3i4 amb el ja clàssic dibuix d'Alfaro

Portada de Calendari d’instints en la històrica col·leció de Poesia 3i4 amb el ja clàssic dibuix d’Alfaro

En el teu llibre hi ha un aspecte meravellós, i és aquest fluir, tant del sentit com del ritme, que gronxa un sentit profundament filosòfic.

He intentat trobar, sense forçar retòricament, el ritme propi de cada poema segons el sentit que sentia necessari expressar. D’aquí l’intent de creació d’una poesia fidel a la poètica que contenia ja el meu llibre d’assaig L’entusiasme reflexiu on la poesia és per a mi un espai pactat a través de la paraula entre la dimensió irracional i la racional de l’ésser humà. El poema, en aquest sentit, és per a mi una expressió humanitzadora del que sigui la realitat, la irrealitat o la suprarealitat, tant se val. Un vertader miracle de la humanitat, un regal, en termes mitològics, d’algun déu o d’alguna deessa. Ara bé, això no treu que hi hagi una gran varietat de formes i, fins i tot, una certa investigació tècnica. Per exemple, he intentat reinterpretar la síntesi de la poesia oriental de l’haiku o de la tanka no reproduint les formes establertes per la tradició, sinó inventant-me una sèrie a cada part intitulada “Missatges al mòbil” on aprofito la síntesi dels llenguatges telefònics actuals per crear una forma nova. O bé la sèrie dedicada als ensenyaments de Confuci, “Junzi. L’home de bé”, on confronto en ple món actual el sentit de tesar un arc o agafar el símbol de la tortuga per a l’escriptura.
En qualsevol cas, m’agrada combinar en el vers sensualitat i metafísica, de manera que flueixi tant si és dit en veu alta com si el reservem per a la lectura silenciosa de la nostra intimitat.

 

 

Publicat dins de Calendari d'instints, Entrevistes, Poesia | Deixa un comentari

CALENDARI D’INSTINTS A LES HOMILIES D’ ORGANYÀ

Dissabte 19 d’abril seré a la Sala de les Homilies d’Organyà per presentar a les 19h  Calendari d’instints, el meu darrer llibre de versos publicat per l’editorial Tres i quatreEm fa il·lusió aquest acte, no tan sols per la meva ja llarga vinculació amb Organyà i l’Alt Urgell, sinó també perquè bona part dels poemes del llibre hi han estat escrits i, en molts casos, els motius són ganxos o del Pirineu.

Moment de la presentació de la meva novel·la "Tot el soroll del món" a la Sala de les Homilies d'Organyà el 2011. Ara hi tornaré amb els versos de "Calendari d'instints".

Moment de la presentació de la meva novel·la “Tot el soroll del món” a la Sala de les Homilies d’Organyà el 2011. Ara hi tornaré amb els versos de “Calendari d’instints”.

 

Ho explicaré mentre ens hi reunirem amb el presentador, el poeta Joan Graell, el club de lectura d’Organyà i els amics amigues que vulgueu passar un Dissabte Sant especial. Per culminar la lecura, farem un tast de vins amb el Celler d’Ares a càrrec d’Antoni Sánchez Ortiz. Us hi esperem!

Publicat dins de Calendari d'instints, Poesia, Presentacions, Recitals, Vins i gastronomia | Deixa un comentari

CALENDARI D’INSTINTS A LA CASA DEL LLIBRE DE BARCELONA

Moment de la presentació a la Casa del llibre de Barcelona de Calendari d'Instints el 3 d'abril de 2014

Moment de la presentació a la Casa del llibre de Barcelona de Calendari d’Instints el 3 d’abril de 2014

Moltes gràcies al centenar de persones que van omplir, malgrat la pluja, la sala d’actes de la Casa del Llibre de Barcelona. Vam poder celebrar el naixement de Calendari d’instints (Edicions Tres i Quatre), el meu nou llibre de poemes que és novetat per aquest Sant Jordi.

I per això vaig poder comptar amb la participació d’una editora entusiasta, la Laia Climent, i dos presentadors extraordinaris: els poetes Francesc Parcerisas i Jordi Pàmias Ambdós formen part del llibre, ja que el primer n’ha fet el pròleg i el segon l’epíleg.

 

Portada de Calendari d'instints en la històrica col·leció de Poesia 3i4 amb el ja clàssic dibuix d'Alfaro

Portada de Calendari d’instints en la històrica col·leció de Poesia 3i4 amb el ja clàssic dibuix d’Alfaro

Publicat dins de Calendari d'instints, Poesia, Presentacions, Recitals, Uncategorized | Deixa un comentari