SOTA EL SIGNE DE MANN

Xulio Ricardo Trigo reflexiona sobre l’essència de la novel·la a començaments de segle XXI a partir de Tot el soroll del món a la revista Serra d’Or del mes d’octubre (Núm. 622). Des d’aquesta perspectiva, proposa una lectura molt suggeridora de la meva novel·la al voltant de La muntanya màgica de Thomas Mann. Tot seguit podeu llegir des de Quadern Blau el contingut de l’article.

Tria personal

Vicenç Llorca, Tot el soroll del món, Barcelona, Columna, 2011, 276 p.

Quan els autors d’altres generacions es posaven a escriure, el tema, l’estil, el món a novel·lar, quedaven molt marcats per l’època. Ja sabien si el que tocava era una novel·la realista o urbana, una recuperació de la dignitat o un aprofundiment envers els dimonis interiors. Cada novel·lista adoptava la manera de veure el món dels seus contemporanis.

Aquesta manera de fer fa temps que va canviar. El món és tan divers com les veus que el representen; la novel·la, al seu torn, ha eixamplat les seves opcions, de vegades tan sols cercant curosament en la seva tradició.

Hi ha alguna cosa en la bona literatura, en la conjunció feliç de “paraula” i “sentit”, per molt individual que sigui el món narrat, que la converteix en universal. A més a més, sigui quina sigui l’època, continua sent possible la novel·la de pensament, la novel·la, podríem dir fins i tot, filosòfica, capaç de establir aquells punts de contacte universal a través dels quals podem coincidir amb els nostres contemporanis.

Enfrontar-se a una novel·la com Tot el soroll del món, la primera del poeta i assagista Vicenç Llorca ens porta de manera sorprenent i, perquè no, divertida, per un camí ple de paradoxes.

La poesia que sempre reconeixerem com a motor de la seva obra literària també és present en la seva obra narrativa –només cal recordar l’exquisida obra En absència de l’àngel-. Però compte, no com passa sovint als poetes novel·listes, en una forma ensucrada i sensible en excés per narrar la contemporaneïtat, sinó en un fons obert a la reflexió, a l’anàlisi del món actual i dels seus actors i actrius més importants, nosaltres mateixos.

A Tot el soroll del món en cap moment ens dóna la sensació de trobar-nos davant d’una novel·la poètica o de tesi. És una primera paradoxa! Perquè sí que som al davant d’una novel·la sensible al component ètic i estètic del nostre temps i, d’una altra banda, a una novel·la filosòfica, farcida de grans moments que, a més d’entretenir-nos, ens animen a fer un pas al front i capbussar-nos sense por en la nostra idea de les coses, per corroborar-la o qüestionar-la, per deixar-la en repòs o sacsejar-la definitivament.

L’altra gran paradoxa que mou aquest comentari té a veure amb la manera d’enfrontar-se com a escriptor a la gran forma de la creació humana que és la novel·la.

Venim d’un segle que va redescobrir l’ambició de totalitat amb els grans autors sud-americans, que va desenvolupar com mai l’absurd, que ens va sorprendre amb un descens a les profunditats de l’ànima pensant. Autors com el triestí Italo Svevo, el Robert Musil de L’home sense atributs, o el Thomas Mann que ja pocs llegeixen, un escriptor que va penetrar tan a fons en les nostres consciències que, fins i tot ara tants anys després, la seva lectura pot produir alhora un plaer i un dolor intens.

La novel·la contemporània ens ha d’entretenir. No sols perquè l’època ho reclama, també perquè ha estat de sempre la seva funció. Entretenir vol significar treure’ns del món quotidià transitat en excés per portar-nos cap a nous viaranys que ens facin tornar-hi renovats i més capaços de reaccionar contra l’advers.

Tot el soroll del món és la primera “muntanya màgica” de la nostra literatura en aquest segle. Vicenç Llorca ens ofereix modernitzats aquells inoblidables personatges de Thomas Mann, el Hans Castorp ple d’ansietats que volen entendre el seu moment vital, el Settembrini que ens dóna la dimensió històrica. Malgrat que no és la meva intenció dir que Tot el soroll del món sigui una mena d’actualització de la novel·la de Mann, el significat final que ens transmet ens hi acosta.

És possible escriure una novel·la filosòfica, que no de tesi, i ser obertament contemporani? Es pot dur a terme una novel·la àgil, entretinguda, plena d’aventures, i que, a la vegada contingui reflexions sobre les quals podríem enraonar dies i dies?

És possible perquè la novel·la també és un vehicle del pensament humà, perquè les aventures no sols són exteriors, perquè el llenguatge narratiu ens brinda la possibilitat d’encaixar filosofia i vida quotidiana que, al capdavall, haurien de ser sinònims ben propers.

Endinsem-nos en la primera novel·la de Vicenç Llorca. Deixem-nos arrossegar per la seva història d’amor, pels seus personatges inoblidables –magistral aquest conductor d’ànimes que es diu Homero-, per la seva manera de transmetre’ns un món contemporani que, en llegir obres com Tot el soroll del món, ens fa l’efecte que no està del tot perdut.

Xulio Ricardo Trigo

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Crítica, Novel·la, Tot el soroll del món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a SOTA EL SIGNE DE MANN

  1. X. R. Trigo ha dit:

    Em complau haver seguit la trajectòria de Vicenç Llorca des dels primers llibres. La seva poesia sempre ha tingut una derivació clarament filosòfica, però tocant molt de prop la vida actual. En aquesta novel·la també hi ha aquesta vessant i s’agraeix trobar una novel·la d’idees en el nostre moment històric, quan de vegades sembla que han desaparegut. A més que “Tot el soroll del món” es llegeix sense entrebancs, gràcies a la seva interessant trama. Ara hem d’esperar les properes obres. Per la meva part amb entusiasme.

    • vllorca ha dit:

      Gràcies, Xulio! I gràcies per la lectura atenta i sensible que fas de la novel·la. En aquests temps incerts, la literatura recupera més, si cap, el seu paper refundador. Sou els lectors, i quins lectors!, els que m’esteu animant a seguir per aquest camí.

      • X. R. Trigo ha dit:

        Totalment d’acord amb la teva reflexió. La literatura sempre ajuda a refundar les perspectives i les esperances d’un bon lector o lectora. És un bàlsam i, a la vegada, una càrrega de profunditat. Poques coses ho són d’una manera tan intensa. Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s